Açò havia de ser…

Acò havia de ser una foto d’un crep de xocolata camuflat sota uns caramullets de nata, que el feien barroquil (no sé si existeix la paraula, ja supose que m’entendreu). Però de sobte… quan me’n vaig adonar el crep s’havia esfumat dins la meua boca, esofag avall, barrejat junt amb la nata i no en quedava cap mostra, només lleugers indicis. Ho sent, un altre dia vos faré la boca aigua amb la foto correcta. De moment sóc jo la que babege, perquè el metge m’ha prohibit aquests plaers senzills. Com digué Estellés: “ja no estem en l’edat, i tot això i allò…”
Anuncis

Una ouera sola

L’ouera està abandonada al mig de la maror de caixes des de fa 3 dies. Fa una setmana fou separada de la seua bessona per a què l’altra participara en un sopar. Van tardar en escurar-la, i va començar la mudança de casa, que les va separar més encara espacialment. La van posar en una caixa els primers dies. La seua bessona anà a parar a una altra caixa uns dies després.

Ara porta dos dies fora de la caixa, en una nova casa on, de moment, no té lloc, per això està abandonada al cim d’una muntanya de caixes plenes de papers, al mig del saló, esperant el seu espai vital i a la seua bessona. Tota sola i amb el cor encongit per l’esdevenidor.