El crim de Fago i la lluita d’una germana

No recorde exactament perquè el vaig comprar. Recorde que era un dels èxits de Sant Jordi d’enguany però això era un entrebanc entre ell i jo. A més, era un tema publicat a premsa de manera abundant i, més o menys, coneixia el tema, que no m’intrigava gens. Possiblement fou el premi de periodisme rebut o, més possible encara, haver sentit una interessant entrevista que li va fer Toni Clapés i l’equip del Versió RAC1 després dels seus articles sobre l’anomenat Crim de Fago. En eixa entrevista, el periodista Carles Porta aportava una altra visió del fets, més crítica que el que es pot permetre la premsa habitualment, que prima la immediatesa per davant de l’anàlisi.

No convençuda del tot vaig començar a llegir-lo, i encara que al principi trobes molta informació sobre el cas que ja es coneix, a poc que hages seguit el cas, i en alguns casos es repeteixen informacions. Poc a poc, s’abandona la informació més periodística pel relat de la situació personal de la germana de Santiago Mainar, que ha de gestionar una situació sobrevinguda quan Santiago s’inculpa de l’assassinat de l’alcalde de Fago.

Eixa és la part interessant. Com una persona de classe mitjana, de la nit al matí es converteix en la germana d’un assassí (la pressumpció d’innocència s’envola amb facilitat) i ha de batallar amb un sistema judicial, policial i de mitjans de comunicació, tot al mateix temps, amb els que no està acostumada a tractar. I com lluita contra totes les adversitats, com això li canvia la vida, i com, a hores d’ara, amb la sentència dictada, continuen oberts alguns interrogants.

Una lectura recomanable perquè la vida dóna moltes voltes, i mai saps en quina banda vas a caure.

Anuncis

Un got per a beure a poc a poc

M’agrada molt com escriu Tina Vallés. Vaig descobrir el seu blog Ganxet sota les pedres gràcies al blog de Joan Josep Isern i m’encanta llegir els seus minicontes. Per Sant Jordi em vaig comprar “Un got d’absenta” i m’ha passat com a aquell personatge de la sèrie Oh Europa!: “Me l’imaginava més gran!”. De vegades no llegim els llibres en el moment que ens serien de més profit, o ens creem falses espectatives. Creia que serien relats més extensos que al blog, per a assaborir-los amb el deteniment que permet el paper a diferència d’internet. És un recull per a llegir a poc a poc, espaiant els relats per gaudir dels retrats i les històries individualment. Llegir-los massa seguits m’han creat una incòmoda sensació de repetició, de vegades, i de ganes de més història en altres. Però d’un en un i a poc a poc són caramels deliciosos.

Anava a destacar només el relat anomenat Rebaixes, per la seua ingeniositat, però fent un repàs he recordat com Adultets o La Puta trista són tendres i corprenen, o com Tofu recull tantes coses pròpies de les mares modernes. Són retrats de la quotidianeitat adobats amb agradable ironia.

Novament Sant Jordi, novament caient en la temptació

Esperava les recomanacions literàries d’enguany i m’ha semblat que arribaven a última hora. L’any passat vaig disfrutar de Sant Jordi a Barcelona i, especialment, a partir de les recomanacions fetes per Joan Josep Isern al seu blog Totxos, totxanes i  maons. Quan finalment he llegit les seues recomanacions, entre altres, només li he fet cas en una recomanació, que ja tenia prevista: “Un altre got d’absenta” de Tina Vallés, que vaig descobrir l’any passat precisament en les suggerències d’Isern. No descarte seguir el seu consell més avant, però no entre les prioritats de Sant Jordi.

Podria haver seguit el seu consell a l’hora de comprar en format electrònic però la web on solia comprar, Leqtor, està “apagada o fóra de cobertura”. Crida l’atenció que sense cap avís als clients puguen haver tancat la web i, més encara, que ho hagen fet en vespres de la festa de Sant Jordi, ja que fins a març funcionava junt al seu facebook. Seria un mal servei a la difusió de l’ebook (que algunes utilitats té) que una plataforma com Leqtor tancara i deixara els seus clients sense poder fer les últimes descàrregues, com alguns s’han queixat.

Males notícies i limitacions pressupostàries per la crisi a banda, novament ha arribat Sant Jordi i he comprat més del que volia. Més endavant explicaré si valia la pena o no, i espere fer-ho millor que l’any passat que només vaig escriure un post!!. De moment, puc contar que estic molt contenta per retrobar a les llibreries la meua troballa del Sant Jordi 2011: “Primavera, estiu, etcetera…” de Marta Rojals. No sé on vaig vore’l recomanat però el vaig trobar genial i l’he recomanat a tort i a dret. De fet, volia haver escrit sobre ell recopilant opinions dels diversos lectors que he aconseguit fer, però d’un dia per l’altre s’ha quedat pendent. Però puc confirmar que enganxa. Enganxa als que llegeixen poc i als que llegeixen massa, als joves i joves-menys-joves, fins i tot als que llegeixen principalment clàssics. Sé que se n’han fet 5 edicions… o ja són 6? I ahir el vaig vore a alguna llibreria de Barcelona i vaig pensar: segueix avant! Enhorabona Marta!

Bon Sant Jordi i bones lectures!

El millor lloc del món

Primer llibre de Sant Jordi llegit. Un èxit tenint en compte que una volta comprats, molts llibres acaben a la prestageria esperant el moment, observats en moltes ocasions i escoltant el meu comentari: a vore si trobe el moment i et llig.

Dels elegits d’enguany, semblants en històries entrellaçades i tots d’autores femenines, el primer en caure, per pura casualitat, ha sigut El millor lloc del món de Rosa Cullell, on s’entrellacen històries de vells decadents i persones de mitjana edat que no troben el seu lloc al món. De vegades, costa relacionar els personatges, perquè la prosa àgil estalvia detalls i s’ha de recòrrer a la memòria del lector. Però la narració és directa i captiva. No sé si encara es podrien haver escrit més històries o amb un poc més de detall. Recomanable per entretingut.

Per cert, reflexionant sobre les històries del llibre, per a mi el millor lloc del món és un còmode silló al costat d’una finestra amb bones vistes i amb un llibre a les mans.

Tiananmen – Tahrir, dues places, dues històries

Fa unes setmanes que m’he comprat un lector de llibres electrònics. Quan va començar el tema de la digitalització llibrària vaig dotorejar una miqueta el panorama de la literatura en català, vaig vore dues plataformes de venda, dos formats –sempre dividits vaig pensar-… però vaig deixar el tema pendent per qüestions econòmiques. Vaig decidir, però, que si un dia em comprava un lector de llibres electrònics el primer que faria seria comprar i llegir La llibreta de Pequín, de Vicent Partal. Les raons eren diverses. Per una banda, La llibreta de Pequín ha sigut el primer llibre electrònic en català que no s’ha imprés en paper. Per una altra banda, Vicent Partal és el director de Vilaweb, el primer diari electrònic en català, una persona que continua innovant en el terreny d’Internet i les noves tecnologies, sempre en català i és un dels escasos valencians cabals que n’hi ha al planeta. Trellat, català i innovació.

La casualitat ha volgut que la lectura de La llibreta de Pequín, que parla de les impressions de Partal durant la revolta de la plaça de Tiananmen de 1989, haja coincidit amb la revolta a la Plaça Tahrir d’El Caire. Establir paral·lelismes es feia inevitable. I el relat de Partal és, com habitualment escriu, descriptiu en el més essencial, submergint al lector en l’ambient de la plaça i del treball dels periodistes des del primer moment. Fantàstic i recomable relat, llàstima de final. Sembla que a Egipte han tingut més sort, de moment.

Memòries d’un beduí

Feia mesos que no entrava a comprar llibres a una llibreria. L’economia no està per a determinats vicis, com el de comprar llibres que després no trobe el moment de llegir. Així que he de resistir les temptacions. Però vespra del pont d’octubre vaig treure la targeta visa i vaig pensar: un dia és un dia!

Anava decidida a buscar tres títols concrets que no havia trobat a la biblioteca, però visitant les llibreries de “quan era jove” vaig trobar, en la segona d’elles, el llibre”Memorias de un beduino en el Congreso de los Diputados”, de Jose Antonio Labordeta. Vaig pensar que seria una lectura interessant. Però no entrava en el pressupost. Finalment a la tercera llibreria vaig trobar els títols que tenia previstos.

Després d’uns minuts de dubte, de resistència a la temptació, quan ja tornava cap a casa, vaig acabar comprant el llibre de Labordeta i vaig començar a llegir-lo al metro, marginant els títols, més intel·lectuals, que m’havien portat a València.

L’he acabat en quatre sentades. Si vos agraden les interioritats del poder és una bona perspectiva, encara que només siga introductòria. És com una excursió amb motxila de les que el feren famós, una visió des de la distància de qui sap que és diputat de pas i no per a viure-hi eternament a qualsevol preu, i, possiblement per això, és una visió de vegades trista. De les notes preses, una cita:

Su señoría se sintió siempre ajeno a toda la parafernalia de la Villa y Corte […], y como beduino monegrino se pasó ocho años[…] viendo, asombrado, la caída de tipos combativos y defensores de sus ideologías, mientras ascendían los obedientes, los lameculos y simplones […] (p.14)

Un llibre sobre les il·lusions de la República

El bes de l’aigua. Maria Cambrils.Edicions del Bullent.

Aquest llibre no el vaig triar jo, me’l va recomanar la seua editora -veges que havia de fer ella si no-. La ressenya de la contraportada no em va desagradar i vaig carregar amb ell a la Fira del Llibre de València. La història em va enganxar des del principi. De fet, les poques frases que em varen impactar són dels inicis del text. I encara que, com en la lectura de Maletes perdudes, de vegades sobren desviacions de la trama, perquè conta més històries de les que a mi m’apeteixen, tot i això, dic, m’ha agradat molt.

M’ha agradat perquè conta la realitat d’uns temps d’il·lusió col·lectiva, de modernitat, de progrés, on les persones pretenien canviar coses per a millorar de manera conjunta, per a reduir les injustícies. Eren temps de canvis que no quallaren pels errors d’uns i altres, on el principal error de tots els errors i, on tots hi participaren, fou la falta de respecte a l’altre. És evident que canviar coses sempre incomoda a qui està còmode. I, al final, l’única manera de progressar és fer-ho de manera estudiada, negociada, pausada, consolidada. I així i tot, de vegades…

El llibre reflexa la vida quotidiana dels anys 30 en un poble valencià qualsevol on la política i els canvis socials estan a l’ordre del dia. La política municipal afectada pels vents de canvi, la incomoditat de la gent benestant, les dones que descobreixen noves capacitats… i es veu com, tot això, es trunca i ja no es recuperarà mai, perquè la major part dels seus protagonistes seran forçats al silenci total i absolut.

Aquella lluita per un món que es considerava més just, s’enllaça, en el relat del llibre, amb la lluita contra l’especulació que ha destrossat els nostres paisatges per a benefici de quatre avariciosos. Després de dècades, hem de seguir revoltant-nos i, possiblement, contra els mateixos. Contra el mateix desig d’avarícia, segur.

Des del meu punt de vista, sobra el procés de construcció del llibre. Almenys una part. Ja dic, que no m’apetia llegir tantes trames simultàniament. Igual s’hauria pogut resumir en un pròleg. No obstant no li lleva mèrit a la part principal de la història, i és absolutament recomanable per a llegir frases com: Carmen, amb la veu trencada, em mirava com demanant encara algun tipus de reparació pel sofriment viscut. Mai no s’ha fet l’ànim que ningú reconeguera el mal que els van fer…