Rubianes for ever

Anit vaig vore Pepe & Rubianes, un documental de Manuel Huerga on els seus amics parlen d’ell al voltant d’una taula, de com era, com el varen conèixer… tot ben adobat amb fragments de les seues actuacions. La seua capacitat de captar l’atenció dels altres i la seua expressivitat són inigualables. Encantada d’haver-te conegut.
Anuncis

Primos

Fa dies vaig vore la pel·lícula Primos de Daniel Sánchez Arévalo, i si es vol passar uns moments divertits la recomane. A un jove el deixen plantat el dia del seu casament i se’n va a buscar una antiga nóvia a qui fa anys que no veu. La història no tindria més sino fóra per un guió divertit amb situacions còmiques al llarg de tota la pel·lícula. Bon treball dels actors , ben ambientada i ben reltada.

Quan el món sembla abocat a l’abisme, s’agraeixen que les comèdies estiguen ben fetes.

La Festa Estellés

Vicent Andrés i Estellés va nàixer a Burjassot tal dia com avui de 1924. Amb aquesta excusa s’ha convocat la Festa Estellés, a la que s’han adherit diversos pobles. Un sopar i uns poemes en homenatge seu.


Jo he aprofitat l’avinentesa per a llegir un llibre que vaig comprar fa anys i que encara no havia llegit (com passa sovint). Quan deixàvem de ser infants de Gemma Pasqual i Escrivà. He de dir que m’ha encantat, embadalit, entendrit i emocionat. És una narració senzilla d’una infantesa com qualsevol altra, que es veu violentada per una guerra incivil i una repressió posterior brutal. A partir d’autobiografies del propi Vicent Andrés i dels seus poemes, l’autora ens crea un ambient de poble pla i un incipient poeta que ja apunta els trets personals que tindrà d’adult. Vicent és el fill del forner, és el poeta de la realitat i del desig sexual, i és, malauradament encara, un poeta derrotat. La guerra, la dictadura i fins i tot la democràcia li xafaren l’existència. I encara ara el xafen: avui Canal 9 ha emés, al programa Dossiers, un reportatge sobre Miguel Hernández.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble

Doncs això… no ser res.

Matí de museu

No visite totes les exposicions que voldria, però de tant en tant m’agrada gaudir de l’art per ell mateix, sense les reflexions i els anàlisis a què els sotmet l’ensenyament. Avui he descobert Santiago Rusiñol (1861-1931). M’ha sorprés la lluminositat contrastada d’alguns dels seus quadres. I també he descobert Ramón Gaya (1910-2005), amb les seues pintures de l’última època, que semblen inacabades però belles per la simplicació que fa de les figueres . Com podeu vore per les dates, joves promeses!

La façana de l’IVAM està decorada amb obra de Julien Opie, tal i com veieu a la imatge. I el museu estava ple de gent de diumenge: de gent que es trobava i xarrava, de gent que passejava, de gent que fer un poc d’esport pel riu, de gent amb xiquets, de jubilats… un matí de museu

Aquest any sí!

Després de diversos anys intentant-ho, aquest any ha sigut possible que visite Girona Temps de Flors. Més massificada que en l’anterior visita, però igualment sorprenent per les flors i corprenedora per les pedres.

Ací teniu una xicoteta mostra de les més de cent fotografies que he fet. Impossible d’explicar.


Qualsevol racó es converteix en un jardí.

Sabors quasi orgasmàtics

De vegades, sense buscar-ho, i fent aproximadament el mateix que en altres ocasions, et trobes uns menjars en son punt. És el que m’ha passat aquest cap de setmana. Diverses vegades haviem comprat les anguiles a la mateixa parada del Mercat del Cabanyal, moltes vegades el cuiner ha sigut el mateix, però en aquesta ocasió, al dinar del dissabte, tant la salsa (ni massa espessa, ni massa aigualida, ni massa picant ni poc, ni salada ni insípida) com les anguiles, que es desfeien en posar-te-les a la boca, estaven en son punt, i no teniem altre remei que assaborir-les lentament, guadint com mai del seu tacte i del seu sabor.

Però per si no en teniem prou, a l’hora de sopar vàrem fer una sípia de platja a la planxa i unes clòtxines al vapor amb pebre roig. De sípia a la platja no n’havia menjat mai i em va semblar fantàstica pel sabor i per tendra. A més, acompanyada d’un all-i-oli casolà, fet amb oli de la Serra d’Espadà, estava més completa encara. Les clòtxines també estaven en son punt de toves i d’adobades. Vàrem tornar a disfrutar sense espera-nos-ho. Vàrem tornar a assaborir lentament, vàrem tornar a disfrutar fins a l’extrem.

Ara entenc els grans gurmets, encara que jo m’ho he trobat a casa sense fer filigranes.

Les dones del Magrib escriuen

Acabe de llegir un llibre que m’ha recordat una altra lectura anterior per algunes similituds. Tots dos textos han sigut escrits per dones magribines, totes dues parlen d’homes masclistes a més no poder, de costums ancestrals injustos, de tradicions a les que no s’adapten. Totes dues parlen dels canvis de les societats nordafricanes des de mitjan s.XX, i de com elles canvies a més velocitat del que el seu entorn espera. Però són dos històries diferents.

En L’últim patriarca Najat El Hachmi parla de l’emigració de Marroc a Catalunya, experiència que accentua més encara els canvis i les contradiccions en les persones que la viuen.

En L’ametlla. Memòries eròtiques d’una dona musulmana els canvis socials s’expliquen paral·lels a les experiències arran de pell.
En tots dos casos, la narració enganxa com els contes que són contats. I en tots dos casos hi ha una un ús dels adjectius i unes descripcions diferents a les nostres, encara que hagen sigut llegides en català.