La independència de Catalunya des d’Aldaia

Avui a Aldaia Vicent Partal ens ha il·lustrat amb la seua sapiència en la xarrada-col·loqui que Bloc – Els Verds del País Valencià havien organitzat. L’assistència pel que fa al nombre ha sigut decent per a un tema, com el de la independència de Catalunya, que està molt allunyat de la realitat valenciana: retallades sanitàries, educatives, deute de l’administració autonòmica, atur, desnonaments,… però que, tard o d’hora ens afectarà.

Fa anys que llegeixc Vilaweb i a Partal en concret, però mai l’havia escoltat en cap conferència. Si llegir-lo és un plaer pel seu enteniment, com en alguna ocasió he explicat en aquest bloc, escoltar-lo m’ha semblat un luxe no només per la seua expressió pausada, sino pel coneixement que ha demostrat en la política catalana, espanyola i europea, i el seu bagatge sobre els processos independentistes d’altres països, que li permeten tindre una perspectiva contrastada.

A més d’explicar-nos els punts claus del procés: espoli, estatut d’autonomia i consultes independentistes. Ens ha destacat el fet que és un procés amb una forta base democràtica que el legitima per damunt de legalitats formals que lògicament s’hauran de superar, perquè normalment els estats no preveuen en les seues lleis la independència de part del seu territori. La frase de la nit, per a mi, ha sigut: democràticament es pot canviar tot.

Interessant ha sigut la seua reflexió sobre si és Catalunya que s’independitza o és l’estat espanyol que es desintegra després de fracasar “l’espanya de les autonomies”. I, en aquest context, quina seria la situació del País Valencià, en avançat procés de descomposició,on optimistes com Partal pensen que n’hi ha opcions de reacció mentre pesimistes com jo dubtem d’una societat sempre satisfeta i “ofrenant noves glòries a Espanya”, malgrat que ens maltracten i ens saquegen per totes bandes.

La clau, en qualsevol cas, del procés de Catalunya estarà també en una cosa que trobe que s’està debatent poc: quin estat es vol. S’ha parlat de la cooficialitat del castellà, de la inexistència d’exèrcit, de les autopistes de peatge… Però cal debatre i molt sobre quina estructura política, administrativa, judicial, es vol. Eixe debat crec que està pendent i és necessari abans de la consulta.

Seguirem atents al procés i ho farem, especialment, a través de Vilaweb.

Pensem i canviem

  Avui el bon dia ha sigut amb aquesta imatge. Els miners asturians, lleonesos i aragonesos entrant en Madrid després d’una llarga marxa des dels seus llocs d’origen i acompanyats per centenars de ciutadans que es solidaritzen amb la seua causa. Aquesta imatge ha sigut ocultada per alguns mitjans de comunicació, però les xarxes socials l’ha difòs a qui ha volgut vore-la.

No sé si tindrà efectes positius per als miners. Ara mateix el president Rajoy explica al Congrés de Diputats les retallades que ha imposat la Unió Europea a un estat que ha gestionat malament els seus recursos, mentre la majoria dels ciutadans dimitien de les seues obligacions d’exigir i ser crítics amb els seus representants polítics. Els polítics són roïns perquè els ciutadans, en la seua majoria, no som millors. Lo dels polítics no ix del no-res.

Fa mesos que una part important del meu temps lliure està dedicat a la protesta cívica. Sempre ho he fet, però últimament s’acumulen les causes: retallades en educació, en sanitat, precarietat laboral, mala gestió política, impagaments de les administracions a col·lectius com les escoles de música, els centres de discapacitats, les residències d’ancians…

Protestar és necessari, però també caldrà parar (per exemple aprofitant la calor) i reflexionar. Reflexionar com podem eixir d’ací amb els pocs recursos que n’hi ha, i, sobretot, quin camí agafarem. Models n’hi ha: cooperativisme, l’economia del bé comú, sostenibilitat… però cal treballar tots junts i encara n’hi ha molta gent que ni protesta, ni es pensa, ni inventa, ni recicla…

25 d’abril de 1707 i de 2012

305 anys de distància. 305 anys de canvis. 305 anys d’intentar refer-nos de la derrota que ens va anul·lar com a poble. Actualment, la situació econòmica ve a ser el més semblant a una postguerra, després de saquejos i incendis abundants, dels que anem rebent notícia, com al segle XVIII, a poc a poc. En aquell moment pels mitjans de l’època, ara perquè es van descobrint a poc a poc, a mesura que tot s’enfonsa. Però ara els enemics els tenim a dins, no són tropes estrangeres les que ens han saquejat. Són els nostres propis botiflers els que han furtat de les arques públiques, o simplement han malbaratat els recursos amb una pèsima gestió, sense previsió de futur ni ajustament a la realitat. I aquí estem en la batalla contínua, des de fa 305 anys.

Aquest any, a més, fa 50 anys de la publicació del llibre de Joan Fuster “Nosaltres els valencians”. De les moltes frases escrites o dites per Fuster, sovint sorprenents, he volgut triar-ne una per al dia d’avui, conscient de l’inabastabilitat dels seus pensaments.

Un amor sense decepcions no seria amor; seria, què en sé jo? Confitura o música de Bach.

Sense amor, fins i tot decebut, no s’entendria la lluita continuada de tantes valencianes i valencians per mantindre allò que fa 305 anys que ens volen negar.

Novament Sant Jordi, novament caient en la temptació

Esperava les recomanacions literàries d’enguany i m’ha semblat que arribaven a última hora. L’any passat vaig disfrutar de Sant Jordi a Barcelona i, especialment, a partir de les recomanacions fetes per Joan Josep Isern al seu blog Totxos, totxanes i  maons. Quan finalment he llegit les seues recomanacions, entre altres, només li he fet cas en una recomanació, que ja tenia prevista: “Un altre got d’absenta” de Tina Vallés, que vaig descobrir l’any passat precisament en les suggerències d’Isern. No descarte seguir el seu consell més avant, però no entre les prioritats de Sant Jordi.

Podria haver seguit el seu consell a l’hora de comprar en format electrònic però la web on solia comprar, Leqtor, està “apagada o fóra de cobertura”. Crida l’atenció que sense cap avís als clients puguen haver tancat la web i, més encara, que ho hagen fet en vespres de la festa de Sant Jordi, ja que fins a març funcionava junt al seu facebook. Seria un mal servei a la difusió de l’ebook (que algunes utilitats té) que una plataforma com Leqtor tancara i deixara els seus clients sense poder fer les últimes descàrregues, com alguns s’han queixat.

Males notícies i limitacions pressupostàries per la crisi a banda, novament ha arribat Sant Jordi i he comprat més del que volia. Més endavant explicaré si valia la pena o no, i espere fer-ho millor que l’any passat que només vaig escriure un post!!. De moment, puc contar que estic molt contenta per retrobar a les llibreries la meua troballa del Sant Jordi 2011: “Primavera, estiu, etcetera…” de Marta Rojals. No sé on vaig vore’l recomanat però el vaig trobar genial i l’he recomanat a tort i a dret. De fet, volia haver escrit sobre ell recopilant opinions dels diversos lectors que he aconseguit fer, però d’un dia per l’altre s’ha quedat pendent. Però puc confirmar que enganxa. Enganxa als que llegeixen poc i als que llegeixen massa, als joves i joves-menys-joves, fins i tot als que llegeixen principalment clàssics. Sé que se n’han fet 5 edicions… o ja són 6? I ahir el vaig vore a alguna llibreria de Barcelona i vaig pensar: segueix avant! Enhorabona Marta!

Bon Sant Jordi i bones lectures!

La necessitat del pensament crític

Avui Jose Antonio Marina, en el suplement Estilos de vida de La Vanguardia, planteja el que ell anomena Immunodeficiència Social. La societat, com els organismes vius, necessiten mecanismes de defensa davant les agressions. Quan el sistema immunitari d’un cos no funciona, aquest cau malalt. En el cas d’una societat passa el mateix.

Considera Marina que El principal mecanismo de defensa de una sociedad es la democracia y su eficacia depende de la fortaleza de dos grandes funciones inmunitarias […]: la capacidad crítica [..y] la energía ética. Per a Marina, sense la crítica entesa, no com a atac, sino com a capacitat de distingir el gra de la palla, acabem per acceptar-ho tot. I sense uns valors que marquen els criteris per a la crítica no podem distingir allò convenient del que no ho és.

Acaba l’article dient:Sin duda, el tratamiento de urgencia es el castigo ejemplar, porque el sentimiento de impunidad es uno de los factors que difunden la corrupción. Pero el tratamiento definitivo consiste en el fortalecimiento del pensamiento crítico y de la energía ética, que promoverán una postura activa contra los agentes patógenos. El rechazo social, el ostracismo que utilizaban los antiguos, la justa intolerancia son los fármacos más eficaces. Si aplaudimos a sinvergüenzas, van a crecernos sinvergüenzas hasta debajo de las piedras.

Tenen un problema… però n’hi ha solucions

Aquesta setmana el diari ABC publicava una portada agressiva i incitadora al conflicte. El diari proclama que té un problema (només? amb tota la crisi econòmica?) i que és Catalunya. O siga ABC té un problema amb una part del territori que considera indivisible. Certament complicat. És com dir que tens un problema i que és la teua cama dreta!

En aquestes situacions les persones amb un mínim trellat busquen solució. Perquè possibles solucions n’hi ha diverses, és qüestió de sospesar quina és la millor i aplicar-la. Però ABC no sembla voler trobar la solució. Simplement prefereix indignar-se amb sí mateix per tindre el problema i prou. Sense anar més enllà. Les solucions pensades són massa dràstiques? O inconfessables? O amb crear conflicte en tenen prou?

El diari El Periódico al dia següent responia amb què el problema per a ells era Espanya. Jo prefereixc la proposta que Ques Manxec feia a Twitter i que està ací baix. Tenim UNA solució. Sense complexos. Ja està bé!

Per a acabar-ho d’adobar, Blogger ha afegit el sufixe .es al meu blog sense més. Per això estic a WordPress mentre m’accepten com sóc. Si no, tornaré a buscar UNA solució.