25 d’abril de 1707 i de 2012

305 anys de distància. 305 anys de canvis. 305 anys d’intentar refer-nos de la derrota que ens va anul·lar com a poble. Actualment, la situació econòmica ve a ser el més semblant a una postguerra, després de saquejos i incendis abundants, dels que anem rebent notícia, com al segle XVIII, a poc a poc. En aquell moment pels mitjans de l’època, ara perquè es van descobrint a poc a poc, a mesura que tot s’enfonsa. Però ara els enemics els tenim a dins, no són tropes estrangeres les que ens han saquejat. Són els nostres propis botiflers els que han furtat de les arques públiques, o simplement han malbaratat els recursos amb una pèsima gestió, sense previsió de futur ni ajustament a la realitat. I aquí estem en la batalla contínua, des de fa 305 anys.

Aquest any, a més, fa 50 anys de la publicació del llibre de Joan Fuster “Nosaltres els valencians”. De les moltes frases escrites o dites per Fuster, sovint sorprenents, he volgut triar-ne una per al dia d’avui, conscient de l’inabastabilitat dels seus pensaments.

Un amor sense decepcions no seria amor; seria, què en sé jo? Confitura o música de Bach.

Sense amor, fins i tot decebut, no s’entendria la lluita continuada de tantes valencianes i valencians per mantindre allò que fa 305 anys que ens volen negar.

Anuncis

Novament Sant Jordi, novament caient en la temptació

Esperava les recomanacions literàries d’enguany i m’ha semblat que arribaven a última hora. L’any passat vaig disfrutar de Sant Jordi a Barcelona i, especialment, a partir de les recomanacions fetes per Joan Josep Isern al seu blog Totxos, totxanes i  maons. Quan finalment he llegit les seues recomanacions, entre altres, només li he fet cas en una recomanació, que ja tenia prevista: “Un altre got d’absenta” de Tina Vallés, que vaig descobrir l’any passat precisament en les suggerències d’Isern. No descarte seguir el seu consell més avant, però no entre les prioritats de Sant Jordi.

Podria haver seguit el seu consell a l’hora de comprar en format electrònic però la web on solia comprar, Leqtor, està “apagada o fóra de cobertura”. Crida l’atenció que sense cap avís als clients puguen haver tancat la web i, més encara, que ho hagen fet en vespres de la festa de Sant Jordi, ja que fins a març funcionava junt al seu facebook. Seria un mal servei a la difusió de l’ebook (que algunes utilitats té) que una plataforma com Leqtor tancara i deixara els seus clients sense poder fer les últimes descàrregues, com alguns s’han queixat.

Males notícies i limitacions pressupostàries per la crisi a banda, novament ha arribat Sant Jordi i he comprat més del que volia. Més endavant explicaré si valia la pena o no, i espere fer-ho millor que l’any passat que només vaig escriure un post!!. De moment, puc contar que estic molt contenta per retrobar a les llibreries la meua troballa del Sant Jordi 2011: “Primavera, estiu, etcetera…” de Marta Rojals. No sé on vaig vore’l recomanat però el vaig trobar genial i l’he recomanat a tort i a dret. De fet, volia haver escrit sobre ell recopilant opinions dels diversos lectors que he aconseguit fer, però d’un dia per l’altre s’ha quedat pendent. Però puc confirmar que enganxa. Enganxa als que llegeixen poc i als que llegeixen massa, als joves i joves-menys-joves, fins i tot als que llegeixen principalment clàssics. Sé que se n’han fet 5 edicions… o ja són 6? I ahir el vaig vore a alguna llibreria de Barcelona i vaig pensar: segueix avant! Enhorabona Marta!

Bon Sant Jordi i bones lectures!

La necessitat del pensament crític

Avui Jose Antonio Marina, en el suplement Estilos de vida de La Vanguardia, planteja el que ell anomena Immunodeficiència Social. La societat, com els organismes vius, necessiten mecanismes de defensa davant les agressions. Quan el sistema immunitari d’un cos no funciona, aquest cau malalt. En el cas d’una societat passa el mateix.

Considera Marina que El principal mecanismo de defensa de una sociedad es la democracia y su eficacia depende de la fortaleza de dos grandes funciones inmunitarias […]: la capacidad crítica [..y] la energía ética. Per a Marina, sense la crítica entesa, no com a atac, sino com a capacitat de distingir el gra de la palla, acabem per acceptar-ho tot. I sense uns valors que marquen els criteris per a la crítica no podem distingir allò convenient del que no ho és.

Acaba l’article dient:Sin duda, el tratamiento de urgencia es el castigo ejemplar, porque el sentimiento de impunidad es uno de los factors que difunden la corrupción. Pero el tratamiento definitivo consiste en el fortalecimiento del pensamiento crítico y de la energía ética, que promoverán una postura activa contra los agentes patógenos. El rechazo social, el ostracismo que utilizaban los antiguos, la justa intolerancia son los fármacos más eficaces. Si aplaudimos a sinvergüenzas, van a crecernos sinvergüenzas hasta debajo de las piedras.

Cal pensar com canviar moltes coses

Sempre il·lustrativa la secció de La Contra de La Vanguardia, entrevistava ahir un home, Benito Muros, que s’ha proposat tombar el mur de les grans empreses que produeixen aparells electrònics amb data de caducitat. A més fabrica una bombeta barata i duradora que han intentat evitar que es comercialitze. Sembla de pel·lícula però entenc que puga ser real, ataca interessos importants. Què fariem si no es fabricara tant? Doncs reparar. Seria soportable un sistema econòmic on les reparacions foren substitut de la producció en sèrie? Ens ho hem de plantejar. La crisi econòmica europea ens obliga a plantejar-nos això que fa temps que veiem vindre però que no voliem afrontar.

Com també ens hem de plantejar una reflexió sobre la sostenibilitat de la societat del benestar en relació amb la vellesa. Però no en els termes de l‘informe de l’FMI on sembla lamentar que els malalts de SIDA ja no es moren pels avanços mèdics o que la gent visca molts anys després de jubilada. El sistema de pensions europeu es va plantejar en una societat diferent, on treballava la majoria i en jubilar-se es vivia menys que ara. La situació ha canviat i cal reflexionar-hi i actuar. Però amb respecte i debat col·lectiu, i pensant que darrere de les xifres n’hi ha persones com tu i com jo.

Rematem el tema amb l’admirat i higiènic Forges.

Tenen un problema… però n’hi ha solucions

Aquesta setmana el diari ABC publicava una portada agressiva i incitadora al conflicte. El diari proclama que té un problema (només? amb tota la crisi econòmica?) i que és Catalunya. O siga ABC té un problema amb una part del territori que considera indivisible. Certament complicat. És com dir que tens un problema i que és la teua cama dreta!

En aquestes situacions les persones amb un mínim trellat busquen solució. Perquè possibles solucions n’hi ha diverses, és qüestió de sospesar quina és la millor i aplicar-la. Però ABC no sembla voler trobar la solució. Simplement prefereix indignar-se amb sí mateix per tindre el problema i prou. Sense anar més enllà. Les solucions pensades són massa dràstiques? O inconfessables? O amb crear conflicte en tenen prou?

El diari El Periódico al dia següent responia amb què el problema per a ells era Espanya. Jo prefereixc la proposta que Ques Manxec feia a Twitter i que està ací baix. Tenim UNA solució. Sense complexos. Ja està bé!

Per a acabar-ho d’adobar, Blogger ha afegit el sufixe .es al meu blog sense més. Per això estic a WordPress mentre m’accepten com sóc. Si no, tornaré a buscar UNA solució.

Dones valentes

Les dones de Síria que protesten contra Al-Assad i que ploren les morts dels seus fills i parents per la repressió militar. Les dones d’arreu del món que són violades com a màxima humiliació per motius ideològics, econòmics, bèl·lics o, simplement, imbècils i han de seguir avant amb eixe dolor físic i mental. Les dones d’arreu del món que lluiten per la supervivència dels seus èssers més estimats allà on n’hi ha sequera, guerra, pobresa i on la població pateix les injustícies socials generades per altres que viuen molt bé.

Mai no n’hi haurà prou monuments per a homenatjar-les. Ni n’hi haurà prou dies de la dona per a fer-les protagonistes.